Pols ets. . . .
He
sigut horitzó per on despunta l'alba,
era
l'aire pur que revifa cada alè,
he
estat clara rosada que xopa l' herba
gerda,
l'aigua neta que corre rabent per rierols.
He
portat al recer un feix de volers folls,
he
estat el que no veus, p'rò que l'ànsia
percep,
sang
ardent que blaveja la pell i esberla venes,
he
bressolat els somnis
que il·luminen nits.
Soc
ara, tan sols pols . . . que els teus
peus trepitgen.
Joan Vich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada