Empedreït
Les ones dels teus llavis
tendres
mon nom no han
pronunciat.
Varat en platja on m’has
deixat
mor, un brot nat entre les
cendres.
Escocell on
nia l’enyor,
tot sec. Jo perdut a ciutat.
Cos ardent en llit ajaçat
que és besat pertot ben
de cor.
Del deliri ostatge, sóc
pres
del teu amor, i pel
carrer
he oblidat, crescut buit
de tu.
Del buit absolut sabré
ser
feliç sense estar ni
sotmès,
ni pres: lliure sóc, sense
tu.
Joan Vich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada