Notes de la
lectura dels Poemes Civils de Joan Brossa
Els Poemes Civils
de Joan Brossa, són versos entorn la quotidianitat, coses que passen i es veuen
un dia qualsevol, un llampurneig fotogràfic, tanmateix un acudit, una reflexió
momentània, un exabrupte, una al·lucinació o una "boutarde" perquè
no?. Però són en qualsevol cas una invitació a submergir-nos en aigües desconegudes
no exemptes de profunditat i per tant de perills."El millor
del mar es el que no hem navegat"
com diu el vers de Hazim Hikmet.
Si algú
desconeixent l'autor els llegís, de ben segur que rebutjaria de pla el material
i potser el qualificaria de "parida" quelcom semblant al que en el seu
moment va ser el anomenat "teatre de l'absurd" . Un autor, en Brossa per
cert, menystingut i oblidat durant molts anys, tant es així que en l'antologia
de la Poesia Catalana del segle XX de J.M Castellet i J. Molas va ser ni mes ni
menys que "invisible".
Però coneixent la
seva trajectòria, llegint-los en el seu conjunt i en el context en que van ser escrits
i més tard publicats, a principis dels
seixanta, en plena foscor de la dictadura franquista, que dit sigui de pas, tot segurament no entenent-los el censor es
va veure en l'obligació de passar-hi la tisora, segurament pel pervers argument
que escrivint-los qui els escrivia, un poeta incòmode, havia d'encabir algun inconvenient contra el règim.
Es a dir, se li pressuposava a l'autor la transgressió i
es des d'aquesta vessant és, amb - ànim obert
i amatent als canvis- que tenim d'encetar
la seva lectura: són un crit alliberador de la capacitat creativa sense traves,
ni costures, ni cotilles, ni normes, portat fins a les darreres conseqüències,
en una societat tinguem-ho present encotillada, reprimida i vigilada per l'ull
del "Gran Hermano Dictatorial".
La pregunta que pot
sorgir és: la poesia com a gènere port
suportar aquest tipus d'experimentacions,?. La resposta vist amb la perspectiva
del temps després del que ens ha vingut al damunt en tots aquest anys, es òbvia.
Precisament aquest, el poètic, és l'
espai idoni per l'experimentació, amb les paraules, els mots, -el joc de les
paraules que ens diu el Poeta Victor Obiols- i en la composició del llenguatge en
primer terme, amb els conceptes, les idees, els sentiments, les persones, els
pobles, els països i l'univers sideral situant-ho tot plegat en la intemporalitat
de l'espai i el temps del coneixement i l'essència humanes.
La poesia havia
arribat ja molts anys abans dels grans poetes de l'antiguitat, del "Siglo de Oro" del Renaixement, de
les generacions del 98 i del 27, del noucentisme a casa nostre, fins als
nostres dies uns nivells de perfecció lírica,
sil·làbica, mètrica i rimadament gairebé insuperables,
Els camins per
recórrer aquest àmbit estaven doncs trepitjats, es lògic i legítim i fins i tot
necessari que poetes d' avantguarda tractessin i tractin d'experimentar una i
altre vegada, com exploradors del llenguatge a portar-nos a una terra promesa diferent. Els poemes Civils de Brossa
doncs son voluntària i volgudament transgressors. Ens volen, ens poden, ens han
de sorprendre, d'agradar o inclús de
desagradar, perquè aquesta és entenc, l'essència amb la que van ser escrits i
amb l'esperit amb el que el poeta va voler arribar fins al lector.
Un poema pot arribar
a ser sols, un objecte en si mateix merament visual o estètic, sense ni tan
sols contingut conceptual, doncs el contingut el donen les formes i l'ordre de les paraules. Aquesta es també amb
l'amplitud que la nostra mirada s'ha d'acostar a la poesia, una mirada que te a
veure amb les èpoques que vivim i en las que han estat escrits els poemes. Una alçada de
mires amb la que ens hi tenim d'apropar, com si atalaiéssim una gran planura que
sentim la necessitat de d'explorar i
descobrir.
Joan Vich
