Follia(daliniana)

Follía

Plouen rates pinyades sobre la boca del túnel de l’Ave

au rapinyaire porta estrelles incandescents al bec

neixen llengües de foc sobre el camp de blat encés

cridava tant que els arbres van perdre les fulles

parpelleig de parpelles de putes originà un huracà

ulls rodolant costa avall,  nens hi juguen a voles

Keops al revés girant  sobre la punta d’una agulla

llibres sense cobertes, ni planes ni lletres ni lectors

ulls de bou, llengües de gat, ullals de tigressa

cera de candeles de canelobre damunt les  maduixes

arbres petrificats brandaven branques de pedra

escuma a la mar, saliva a la boca, pixats al ventre

els mots, fan salts, cabrioles i tombarelles.

                                              Joan Vich

Infinit

Infinit

He corregut fens on

hem donava la vista

m’he abocat en el buit

del no res, he sentit

vertigen i he vomitat

              Joan Vich

 

Temps convuls

 

Temps convuls

 

El verb esdevé crit

la mirada irada

el gest amenaçant

remor de veus

imperceptibles

al sentits a l’enteniment

cap paraula ni discurs

sols el  clam de càntics corals

com un riu les veus

corren aigües avall

sense fre fins el mar

no se on soc

no se qui soc

no se que vull

tot es confús

la llibertat naufraga

en un temps de maror

                       Joan Vich

 

 

 

 

 

 

 

 

La meva escala

La meva escala

Torno a casa quan s’apaga el dia i s’encén la nit

dins a l’escala, l’agror  podrida em colpeja l’olfacte

el vell solitari dels baixos te les deixalles a la porta

L’ascensor no va, pujo feixuc escales amunt.

Primer pis

crits darrera la porta  la família reunida al complert,   

l’ humitat florida de les parets repintades em guia

deliciós olor de guisat al

                     segon replà,

l’avia cuina el pollastre amb fruits, prunes i pinyons

soc en un instant el nen assegut a  taula el diumenge

els vitralls de colors  trencats del cel obert,   

taquen la penombra de vermelles verds i violetes

musica estrident

                                       al tercer pis

                                           

la parella  punk, flota en  el primer èxtasis.

La solterona

                                        del quart

                                                           

ha sortit fugaç somrient al replà, en sentir-me,

sorolls, olors, vides, aiguabarreig ignorant

tan sols ombres amunt i avall  en la foscor de l’escala

Ja al meu pis, caic rendit al sofà,  la fusa es llença

sobre meu amb una llepada de benvinguda.

                                                   Joan Vich                                                              

Camí de Versalles

Camí  de Versalles Louveciennes, sol d’hivern i neu

Camille Pissarro

 

Natura nua d’hivern glaçat

ombres de arbrat despullat,

barren el camí. Com garfis,

esquincen un tel de núvols.

Entramat de brancada

escorta d’honors del sender,

sanefes blanques de cotó

amollonen el camí.

estoica estança els arbres,  

aixopluguen el parèntesi

per una conversa amiga.

Aturar-se,   dona treva

a la fatiga, al vertigen

del temps present.

Paisatge i paisanatge conflent

festejant afecte i convivència.

Raigs de sol acaricien

les  branques seques,

omplint de llum i escalf l’erm,

trencant el glaç de la nua natura.

Pròleg d’una nova primavera. 

                             Joan Vich

 

 

Por de la vida

Por de la vida

Vivia dins una closca

segur, protegit, aïllat

sense dir qui era que sentia,

ocultava un desig inconfessable

que diran era sempre  motiu

per no mostrar com era.

Vas aparèixer, com una brisa suau

allunyant els meus temors

la por a les fantasies nocturnes

 feies els dies  planers

era una altre persona

somiava dins un somni

amb els ulls molt oberts

la realitat era la meva fantasia,

el deliciós aroma de cafè al despertar

el sol  just trucant la finestra

els llençols, tebis dels cossos nus

trobar-te a casa al capvespre

les nits deixant-nos o no al desig

La memòria de la vida viscuda

S’ha tornat un mirall sense retorn.

                    Joan Vich

Hivern a Praga

Hivern a Praga

El darrer hivern plujós,  la ciutat

estava humida com un peto a la boca

érem dos nàufrags enmig la pluja

surant per no enfonsar-nos en el buit

caminàvem pel silenci de carrers empedrats

pintats del color de plata de  lluna nova,

abraçats enmig del pont de Carlos, les figures

petrificades foren testimonis muts,  de l’ epitafi

Kafka escrivint el nostre relat

metamorfosi del desig ara indolent

esquerdes,  runes d’enderroc, xiscles

riu avall, deixalles, llot, pudor, fàstic

ciutat de la memòria i l’oblit,

oberta de dilluns a diumenge al vespre

edificada pedra a pedra sobre  morts

exili i mort, argamassa de tots els exterminis

història i present ballen una Polka al metro

ens varem dir fins aviat, era un adéu definitiu.

En  temps d’hivern tornaré un dia  a la ciutat humida,

buscant entre parets, cantonades, torres i teulades

quelcom de tot el que avui ens hi hem deixat.

                                          Joan Vich