Poesía

Poesia

El poema surt de dins cap enfora,

torna cap endins,

per furgar encara més endins,

esventar de nou clarianes

a la fosca,

crepitar tots els silencis.

                           Joan Vich

En veu baixa

En veu baixa

Prou que saps tu qui ets,

de  on vens;

de les veus baixes a la foscor, 

del relat

del pa negre,  l'estraperlo, 

 i la por,

de la presó,  l'exili i la diàspora; 

dels dies grisos, 

del cel de cendra, damunt de tots.

Senders que no vas veure

           ni transitar.

 Aclofat, 

 ho veus tot en color i  3 D.

La mar lasciva, 

engolint  somnis no nats,

espaordits ulls 

cercant clarianes a la boira,

boques aspres, seques 

          de bagols;

tantes mans buides

furgant nítols, sens resposta.

Un cel negre ens ve damunt,

 des- estelat de pleniluni

 fins la fosca cega del delit.

No  corrompis el moll de l'ós,

ni facis sagnar les genives 

per ofegar el crit.

Fixa  l' iris en aquells ulls, 

         endinsa't -hi!

Prou que saps tu qui ets,

de  on vens,

no fugis de tu mateix, 

per refugiar-te

en hivernacles d'indolent 

          placidesa.

Quan et miris al mirall, 

t'hi has  de reconèixer.

               Joan Vich

Per Versos

Per Versos

Per què 

em rendeixo

una i altre vagada

als teus encants

    perversos?

Per què

em deixo portar

una i altre vegada

per aquesta 

força irresistible

que, como una bestiola,

sorgeix dins meu

 i mor en la teva pell?

                 Joan Vich

Obstinada inceresa

Obstinada Incertesa

Sé el que jo sento,
no sé el que tu sents

sé el que vull dir-te,
no sé el que vols escoltar

sé el que haig de dir-te
no sé si ho voldràs saber

sé el que vull que em diguis,
no sé si m'ho voldràs dir.

Sols sé que no sabem res

        l'un de l'altre. 

Però tinc la certesa,

que si algun dia et trobo, 

           et conec,

sabrem que sentim,

      qué dir-nos!

                                     Joan Vich

Voracitat

Voracitat

Els descendents de Cronos-

segaran els camps nafrats

de saturada adulació reverent

perquè la Pàtria acabi fent com

Saturn

amb els seus fills.

                          Joan Vich

Dissabte

Dissabte

Em sento ple,
tu ocupes tot l'espai.
Hauré de fer endreça.


             Joan Vich

Cor enamorat

Cor Enamorat

Penyora d'amor d'un cor obstinat,

desitjaria sols, que el teu encís

molt endins meu entrés i el cor obrís,

penyora d'amor, d'un plany abrusat.

Un clam i un gran crit surten del meu pit,

ta freda indolència vull combatre

doncs el meu amor no vols ni admetre

sols tu, pots curullar mon foll delit,

Amb penyora d'amor d'un cor vençut

dels teus encants soc un hostatge

i ara tot  nu, desprès de tot bagatge

lliurat,  vençut, als teus peus  he caigut.

Penyora d'amor d'un cor desolat,

en  silenci de  nit  l'instant precís,

d'apropar-me a tu en els meus somnis,

es l'únic consol que em puc permetre,

desesper incomprès d'un cor enamorat.

                                           Joan Vich

Notes de la lectura dels Poemes Civils de Joan Brossa

Notes de la lectura dels Poemes Civils de Joan Brossa

Els Poemes Civils de Joan Brossa, són versos entorn la quotidianitat, coses que passen i es veuen un dia qualsevol, un llampurneig fotogràfic, tanmateix un acudit, una reflexió momentània, un exabrupte, una al·lucinació o una "boutarde" perquè no?. Però són en qualsevol cas una invitació a submergir-nos en aigües desconegudes  no exemptes  de profunditat i per tant de perills."El millor del mar es el que no hem navegat"  com diu el vers de Hazim Hikmet.

Si algú desconeixent l'autor els llegís, de ben segur que rebutjaria de pla el material i potser el qualificaria de "parida" quelcom semblant al que en el seu moment va ser el anomenat "teatre de l'absurd" . Un autor, en Brossa per cert, menystingut i oblidat durant molts anys, tant es així que en l'antologia de la Poesia Catalana del segle XX de J.M Castellet i J. Molas va ser ni mes ni menys que  "invisible".

Però coneixent la seva trajectòria, llegint-los en el seu conjunt i en el context en que van ser escrits i més tard  publicats, a principis dels seixanta, en plena foscor de la dictadura franquista, que dit sigui de pas,   tot segurament no entenent-los el censor es va veure en l'obligació de passar-hi la tisora, segurament pel pervers argument que escrivint-los qui els escrivia, un poeta incòmode, havia d'encabir  algun  inconvenient contra el règim.

 Es a dir,  se li pressuposava a l'autor la transgressió i es des d'aquesta vessant és,  amb - ànim obert i amatent als canvis-  que tenim d'encetar la seva lectura: són un crit alliberador de la capacitat creativa sense traves, ni costures, ni cotilles, ni normes, portat fins a les darreres conseqüències, en una societat tinguem-ho present encotillada, reprimida i vigilada per l'ull del "Gran Hermano Dictatorial".

La pregunta que pot sorgir és: la poesia com a gènere  port suportar aquest tipus d'experimentacions,?. La resposta vist amb la perspectiva del temps després del que ens ha vingut al damunt en tots aquest anys, es òbvia. Precisament aquest, el poètic, és  l' espai  idoni per l'experimentació,  amb les paraules, els mots, -el joc de les paraules que ens diu el Poeta Victor Obiols- i en la composició del llenguatge en primer terme, amb els conceptes, les idees, els sentiments, les persones, els pobles, els països i l'univers sideral situant-ho tot plegat en la intemporalitat de l'espai i el temps del coneixement i l'essència humanes.

La poesia havia arribat ja molts anys abans dels grans poetes de l'antiguitat, del  "Siglo de Oro" del Renaixement, de les generacions del 98 i del 27, del noucentisme a casa nostre, fins als nostres dies  uns nivells de perfecció lírica, sil·làbica, mètrica i rimadament gairebé insuperables,

Els camins per recórrer aquest àmbit estaven doncs trepitjats, es lògic i legítim i fins i tot necessari que poetes d' avantguarda tractessin i tractin d'experimentar una i altre vegada, com exploradors del llenguatge a portar-nos a una terra  promesa diferent. Els poemes Civils de Brossa doncs son voluntària i volgudament transgressors. Ens volen, ens poden, ens han de sorprendre, d'agradar o  inclús de desagradar, perquè aquesta és entenc, l'essència amb la que van ser escrits i amb l'esperit amb el que el poeta va voler arribar fins al lector.

Un poema pot arribar a ser sols, un objecte en si mateix merament visual o estètic, sense ni tan sols contingut conceptual, doncs el contingut el donen les  formes i l'ordre  de les paraules. Aquesta es també amb l'amplitud que la nostra mirada s'ha d'acostar a la poesia, una mirada que te a veure amb les èpoques que vivim i en las que  han estat escrits els poemes. Una alçada de mires amb la que ens hi tenim d'apropar, com si atalaiéssim una gran planura que sentim la necessitat de d'explorar  i descobrir.

Joan Vich

Empedreït

Empedreït

Les ones dels teus llavis tendres

mon nom no han pronunciat.

Varat en platja on m’has deixat

mor, un brot nat entre les cendres.

Escocell on nia l’enyor,

tot sec. Jo perdut a ciutat.

Cos ardent en llit ajaçat

que és besat pertot ben de cor.

Del deliri ostatge, sóc pres

del teu amor, i pel carrer

he oblidat, crescut buit de tu.

Del buit absolut sabré ser

feliç sense estar ni sotmès,

ni pres: lliure sóc, sense tu.

Joan Vich