Poesía

Poesia

El poema surt de dins cap enfora,

torna cap endins,

per furgar encara més endins,

esventar de nou clarianes

a la fosca,

crepitar tots els silencis.

                           Joan Vich

En veu baixa

En veu baixa

Prou que saps tu qui ets,

de  on vens;

de les veus baixes a la foscor, 

del relat

del pa negre,  l'estraperlo, 

 i la por,

de la presó,  l'exili i la diàspora; 

dels dies grisos, 

del cel de cendra, damunt de tots.

Senders que no vas veure

           ni transitar.

 Aclofat, 

 ho veus tot en color i  3 D.

La mar lasciva, 

engolint  somnis no nats,

espaordits ulls 

cercant clarianes a la boira,

boques aspres, seques 

          de bagols;

tantes mans buides

furgant nítols, sens resposta.

Un cel negre ens ve damunt,

 des- estelat de pleniluni

 fins la fosca cega del delit.

No  corrompis el moll de l'ós,

ni facis sagnar les genives 

per ofegar el crit.

Fixa  l' iris en aquells ulls, 

         endinsa't -hi!

Prou que saps tu qui ets,

de  on vens,

no fugis de tu mateix, 

per refugiar-te

en hivernacles d'indolent 

          placidesa.

Quan et miris al mirall, 

t'hi has  de reconèixer.

               Joan Vich

Per Versos

Per Versos

Per què 

em rendeixo

una i altre vagada

als teus encants

    perversos?

Per què

em deixo portar

una i altre vegada

per aquesta 

força irresistible

que, como una bestiola,

sorgeix dins meu

 i mor en la teva pell?

                 Joan Vich

Obstinada inceresa

Obstinada Incertesa

Sé el que jo sento,
no sé el que tu sents

sé el que vull dir-te,
no sé el que vols escoltar

sé el que haig de dir-te
no sé si ho voldràs saber

sé el que vull que em diguis,
no sé si m'ho voldràs dir.

Sols sé que no sabem res

        l'un de l'altre. 

Però tinc la certesa,

que si algun dia et trobo, 

           et conec,

sabrem que sentim,

      qué dir-nos!

                                     Joan Vich

Voracitat

Voracitat

Els descendents de Cronos-

segaran els camps nafrats

de saturada adulació reverent

perquè la Pàtria acabi fent com

Saturn

amb els seus fills.

                          Joan Vich

Dissabte

Dissabte

Em sento ple,
tu ocupes tot l'espai.
Hauré de fer endreça.


             Joan Vich

Cor enamorat

Cor Enamorat

Penyora d'amor d'un cor obstinat,

desitjaria sols, que el teu encís

molt endins meu entrés i el cor obrís,

penyora d'amor, d'un plany abrusat.

Un clam i un gran crit surten del meu pit,

ta freda indolència vull combatre

doncs el meu amor no vols ni admetre

sols tu, pots curullar mon foll delit,

Amb penyora d'amor d'un cor vençut

dels teus encants soc un hostatge

i ara tot  nu, desprès de tot bagatge

lliurat,  vençut, als teus peus  he caigut.

Penyora d'amor d'un cor desolat,

en  silenci de  nit  l'instant precís,

d'apropar-me a tu en els meus somnis,

es l'únic consol que em puc permetre,

desesper incomprès d'un cor enamorat.

                                           Joan Vich