dimarts, 9 de desembre del 2014

Vuitanta milions de bacteris




Vuitanta milions de bacteris per bes.

Joan Vich

Un mite, de morros amb la realitat.

Fa poques setmanes un estudi de l'Organització de Recerca Científica Aplicada d'Holanda, ha fet públic un estudi que posa de manifest que una parella que es fa un petó a la boca durant 10 segons, transfereix a l'altre vuitanta milions de bacteris. Es a  dir cent seixanta milions de bacteris entre tots dos. Sí, si, tot això en un sol bes. El símbol universalment reconegut de la relació de afecte d'amor, el frontispici de la passió, del joc eròtic entre les persones, com a conseqüència de l'estudi agafa una  dimensió científica indubtable, però també inquietant i molt  més material.

Aprofundint en l'estudi els investigadors van preguntar a les parelles objecte del mateix quantes vegades es feien petons "íntims" se suposa que amb l' intervenció del gangli lingual. La sorprenent conclusió va ser que els que ho feien mes de nou vegades al dia es produïa una homologació macrobiòtica de la saliva: es a dir acabava sent quasi idèntica la seva composició  bacteriana. Aquesta igualtat salival venia afavorida per la convivència comuna i per tant la similitud en els hàbits alimentaris de la parella.

De "facto" l'estudi introdueix una nova dimensió menys ideal, però no exenta d'una major profunditat del  símbol de l'amor per antonomàsia, com es el petó. El que des dels inicis de l' Humanitat s'ha  interpretat  com una mostra externa de l'amor en la seva mes alta expressió, també un símbol sexual, eròtic, d'incitació al plaer, del que la literatura, la poesia i mes modernament el cinema, ha mostrat de totes les maneres i dimensions possibles, te ara una carga d'intercanvi que va molt més enllà dels sentiments.

 Avís per amants, la proporció de bacteris està directament relacionada amb la durada del petó, a més temps  més bacteris. Per aquesta regla de tres, les converses entre amants en un futur no massa llunyà poden girar entorn de . . . . . " estimada/at només m'has transferit trenta milions de bacteris es que ja no m'estimes?". . . . No se quan haurà costat aquest estudi, i està per veure  els beneficis que suposarà per l' humanitat.

La força del bes

 La compenetració afectiva d'un petó, va acompanyada ara ho saben, d'un profund intercanvi bacteriològic. Milions de microorganismes que passen d'un costat a l'altre de les boques amb un aval científic indiscutible.  Podíem endevinar tal intensitat només en un sol petó? Per tant la ciència revaloritza fins a extrems insospitats aquest gest d'amor o egoisme segons com es miri, de  passió i desig en definitiva.

Ara be, en una societat com l'actual pressa de tots els temors i pors a les noves pestes del segle XXI, aquest "revolucionari" descobriment pot fer néixer en secors de la societat la prevenció i l'allunyament entre parelles i per tant causa de moltes separacions. Pot degradar aquesta troballa el petó com a mite eròtic? Al fer públics els resultats Han pensat amb els efectes "col·laterals" els que han fet l'estudi portats per un lloable desig de  recerca científica?.

Crec sincerament que a la vista de les possibles conseqüències adverses, per l'estabilitat de la relació de la parella l'estudi en qüestió se'l podien haver estalviat. No era necessari entrar en tants prosaics detalls.

Estic convençut però que aquesta revelació científica no devaluarà ni afectarà negativament  un acte que es quasi tant antic com l' història de l' Humanitat. I que afortunadament les persones es seguiran besant tantes vegades com les ganes o desig empenyi, sense importar-los el nombre de bacteris que es traspassin mútuament. Es més, si en comptes de vuitanta son cent els milions de bacteris  traspassats, millor ja que  voldrà dir que el saludable i necessari acte del bes es produeix amb major freqüència i intensitat, en que ha estat des de sempre una mostra d'afecte, de sentiment, desig i amor d'un vers l'altre, que es en definitiva l'objecte i subjecte d'un sol i apassionat petó.

                                                                              8/12/2014


dissabte, 29 de novembre del 2014

Festa






 

Festa

Nans, capgrossos, gegants, a la desfilada
dimonis, bestioles, gentada a la balconada
gresca,  musica, ballada fins la matinada.

Disbauxa, marxa multitud abanderada.
La ciutat no dorm disbauxa atribolada,
la nit es  resisteix a donar pas a l'albada.

Blanca, maquillada, vestida i arreglada,
atrafegada, surt a passejar l'enamorada
d'una volada, per la cintura  l'ha agafada.

Teulades negres de memòria enquistada,
llums i ombres, de camins sense tornada
coets,  nit il·luminada la festa es acabada.

                                                        Joan Vich

 

 

 

 

 

El Got mig buit o mig ple(article)





El Got mig Buit o mig Ple

 En situacions de crisi no sols econòmica, sinó també política i institucional tan greu com les que estem immersos, temps d'incertesa, inseguretat, de patiment de tanta gent i fins i tot de por, es molt important l'actitud personal i col·lectiva amb la que hi fem front, perquè estem obligats  a plantar-hi cara amb determinació. Altre cosa seria que ens rendim i ens abandonem al vaivé fatídic de les circumstàncies. Aquesta última  seria una actitud que porta directament a la inacció i a la ruïna  de qualsevol comunitat. La realitat tossuda del dia a dia ens mostra exemples individuals i col·lectius paradigmàtics d'una voluntat lluita que nia en el si la  societat anoiaenca i catalana per a trobar una sortida als temps convulsos que ens ha toca t viure.

 Per tant donem per assentat que a l'adversitat es necessari fer-hi front amb la major de les determinacions possible. Ho diuen tots als manuals del "coaching" i tots els gurus que amb  visió profètica-messiànica cerquen fórmules per ajudar-nos  assolir una major estadi de felicitat.

Es del tot lògic que es territoris com el nostre en el que la crisis colpeja amb major intensitat i que costi més veure un camí fiable de sortida, sigui més difícil construir un discurs i una visió "positiva"  en un mar de maregassa que naveguem. La tendència per raons òbvies es a una certa desmoralització personal i el que es pitjor col·lectiva. Aquesta actitud no ajuda gens ni mica, no ja a sortir de la crisis si més no al  necessari  combat per tal de mobilitzar totes les capacitats, que no hi ha cap mena de dubte hi son per a fer-hi front, i que sentin unes basses mínimament sòlides, condició  indispensable aquesta  per començar a trobar la porta de sortida a una situació tan indesitjable com insostenible.

 Per tot això  es tant important l'actitud, el talant, la determinació  enfront les dificultats. Generar el clima de confiança i fermesa en  les nostres pròpies capacitats es una tasca del conjunt de la societat i molt especialment d'aquells líders socials polítics o econòmics que generen opinió. Els mitjans de comunicació entre d'altres pro òbviament no en exclusiva.

Aquesta reflexió la faig pocs dies després de la inauguració oficial el Centre d'Innovació Anoia a Vilanova del Camí. Al costat opinions molt favorables, s'han deixat sentir veus legítimes totes elles,  que a tothora  posen mes  el focus en els interrogants, incerteses, oportunitat, i/o ombres que un  projecte nou com aquest sens dubte genera, posant fins i tot en dubte si pot aportar alguna cosa a l'activitat econòmica del territori, veus que s'han sentit  fins i tot abans de la seva posada en funcionament.  Es una certa constant fatídica de la malfiança. Enterrar un projecte inclús abans  del seu naixement. Aquesta constatació no  significa en absolut no estar oberts a un debat quan mes ampli millor i a tota aportació crítica. Però  el lector intel·ligent sap a que em refereixo.

Doncs si, en el cas del Centre d'Innovació Anoia s'han sentit aquestes veus. Obvio per raons d'higiene mental aquelles posicions polítiques partidistes, apocalíptiques,  que el que tracten es única i sistemàticament de  desacreditar d'antuvi qualsevol fita assolida pel govern de torn. En aquest cas que ens ocupa el de l'Ajuntament de Vilanova del Camí, encapçalat per Vanesa González.

Vull reivindicar, perquè la meva posició ha estat i segueix estant  òbviament compromesa amb el projecte al que vaig contribuir impulsar al costat de molta altre gent, la viabilitat necessitat i oportunitat del Centre d'Innovació Anoia de Vilanova del Camí. Aquesta important infraestructura al servei de l'emprenedoria, la formació i l' innovació ha mobilitzat, complicitats, capacitats, concurrències i una important inversió pública que de no fer-se no hauria aterrat a l'Anoia. Una Comarca per cert mancada d'inversions de tota mena també del Govern de Catalunya.

Vull manifestar pels qui tinguin algun tipus de dubte o recel, malgrat que els vents econòmics no bufin a favor, que aquest Centre genera i generarà oportunitats pel  territori. De fet ja les ha començat a fer realitat abans inclús de la seva inauguració oficial. El Centre acull ja el laboratori de recerca i innovació de LEITAT un centre de referència a Catalunya i Espanya en que hi treballen unes deu persones. També el projecte educatiu l'ATELIER un projecte innovador, gastronòmic-educatiu liderat per l'Escola Pia d'Igualada adreçat a la formació de joves de la Comarca.

A l'ombra i aixopluc  del Centre ha crescut una positiva i innovadora col·laboració entre els municipis d'Odena, la Pobla de Claramunt i Vilanova del Camí, en l'àmbit dels polígons industrials, com a resultat d'això s'ha creat l'Associació d'Empreses del Polígons dels Plans que agrupa a totes les unitats productives dels diferents municipis per sobre dels límits dels diferents termes. Amb l'UEA es treballa per impulsar un "Cluster" de l'industria Paperera, Gràfica i del Packaging, tant important com poc visible i reconeguda a l'Anoia.

El Centre d'Innovació Anoia acull l'àrea de promoció econòmica de l'Ajuntament, que realitza seminaris, cursos de formació ocupacional amb caràcter permanent. Compta amb una aula TIC que funciona a ple rendiment, es plataforma de formació en comerç exterior de la Cambra de Comerç de l'Anoia, acull la recent creada Oficina d'Inversions Industrials de la Conca d'Odena., s'han portat a terme actes corporatius, reunions de treball i formació d'empreses de la Comarca.

Seria il·lusori pensar que tot està fet, els seus responsables son perfectament conscients que queda molt per fer, però l'existència mateixa del Centre planteja molts reptes i desafiaments als que estic convençut que  els secors al que està adreçat i els   Ajuntaments que hi col.laboren i l'Ajuntament de Vilanova del Camí, sabran fer-hi front amb èxit, Que ningú li càpiga el menor dubte el Centre d'Innovació Anoia, es un equipament necessari, modern  avançat, amatent  a les necessitats actuals i futures les  indústries  i els sectors econòmics del territori, que aporta noves oportunitats pels treballadors i emprenedors al facilitar-li's un espai de trobada per l' intercanvi de talent i coneixement base indispensable per l' innovació. Un Centre que ha de contribuir modestament per descomptat a remoure i impulsar l'economia d'un territori que ha d'acollir perquè ho necessita com aigua de maig, totes aquelles  iniciatives que despertin i albirin  noves oportunitats. El Centre està cridat a ser un referent no sols per l'Anoia sinó també a Catalunya.

                                                                                                                           Joan Vich

                                               
                                                                                 
                                                   

dissabte, 22 de novembre del 2014

Un Traç per la Vida (in memoriam del Toni Raja)




Un Traç per la Vida

 

La  línia prima que traça el plomí, recta, corba, escairada, de mil  formes capricioses fruit d'una creativitat incansable ha aturat el seu curs. Aquest traç  prim com un fil, de  la destre mà de l'Antoni Raja Enric tenia l'enginy i la capacitat i voluntat suficients per seguir i seguir estenent-se  sobre la immaculada cartolina blanca. Però el braç que la guiava ha perdut definitivament la  força, després de mesos d'una tenaç lluita desigual amb la fosca vella  de la dalla corba. Definitivament la ploma ha caigut inert sobre el paper.

La pertinaç opció per la vida amb la  que ha lluitat aferrissadament  fins el darrer alè, ha estat un gest alliçonador i exemplar,  el seu darrer  dibuix que un creatiu com ell  ens ha fet en el moment pòstum ,  per a tots nosaltres i especialment per la Mª Dolors, amb la que ha trobat tot el suport i els seus fills, Gemma, Toni i Núria. Una actitud vital davant la vida que ell tantes vegades havia representat amb traç segur, en les seves diverses formes.

El gènere del còmic, no sempre convenientment valorat i en el cas del Toni Raja especialment  per la seva extremada humilitat i senzillesa personals,  permet excedir  les  singularitats dels personatges i fets, que l'ull de l'artista destaca amb profusió. Ell que era un especialista de la caricatura, ho feia sempre  amb un gran respecte per a la persona. Aquesta també era una traça essencial del seu  caràcter considerat  amb els demés.

 En tantes històries realitzades, de la segona guerra mundial les anomenades "Hazañas Bèlicas"  que havia imaginat  professionalment , amb el seu treball gràfic per a marques comercials, així com en les il·lustracions de les moltes  publicacions de la història i patrimoni locals i comarcals  amb les que havia col·laborat en  tantes ocasions, era extraordinàriament meticulós i perfeccionista, es documentava minuciosament  per tal de representar els personatges de l'època fins el mes mínim detall. Un dels seus última treballs sobre la Batalla del Bruc, il·lustren fefaentment aquesta capacitat representativa.

El  plomí  era com la vareta d'un mag amb la  qual en volia mostrar per art d'encanteri la seva visió del moment històric. Sempre amb una visió positiva del passat malgrat reflexes en ocasions situacions dramàtiques, amb la secreta intenció de traslladar aquests sensació al present de les nostres vides.

 Estimava la seva ciutat Igualada la qual havia representat en  cartells i dibuixos a la ploma.  Als anys 1990 i 2000 va obtenir el primer premi del concurs de cartell de la Festa Major organitzat per l'Ajuntament d'Igualada Aquesta ciutat eixuta, estaria be que trobés el moment i la manera de reconèixer la seva valia.

Ens ha deixat una bona persona reconeguda i estimada pels qui ens vàrem poder acostar a la seva personalitat de profundes  conviccions progressistes, que defensava amb passió des del respecte als qui pensaven diferent, traça distingida del seu caràcter afable i tranquil.

l'Antoni Raja ha iniciat  amb un somriure socarro plomí en ma, una línia recta amb traçada ferma que porta directament a l'infinit.  

 

                                                                            Joan Vich Adzet

dilluns, 17 de novembre del 2014

No he aprés a estimar





.

 

                                            Cap on el cor s'encamina el peu camina
                                  (frases fetes i refranys del català)
                                                          

No he aprés a estimar
Esmunyit el temps,
que l'estimava.
cerco a palpentes 
el cos nu a la foscor.
Fugit a les primeres
 llums de l'albada,
sense abric, ni cos
 que l'acalori, sento
un buit gèlid de present,
       sense demà.

No he après estimar
       i ja es tard
 amansiré els somnis;
 record de unes brases,
cendres a la memòria,
restes inerts del record.

.

                              Joan Vich                                  

diumenge, 26 d’octubre del 2014

L' Amor no te preu





l'amor no te preu
Embolcall dels teus braços,  abracen
com l'heure que creix , estreny,
emparra sense límits  el meu cos.
El remor del fullam de la  tardor
alleuja  l'obsessiu desig efímer
dins   inhòspita cambra de l'oblit.

Has  posat preu a l'amor, l'amor
no es bescanvia. El meu tampoc.
Has mostrat el teu vertader rostre
amb el  que vaig et conèixer
el que he conviscut entregat
el que t'ha  estima't sense reserves.

Brunyint els cossos  sobre l'arena
vaig donar-ho tot, demanar-t'ho tot.
he begut de tu fins l'ultima gota,
has marxat sense apurar el got.

No tornaran les tardes dels cossos
abandonats en una lluita desigual,
vencies sempre  l'esser inconsistent,
que empenyia el desig fins l'abisme
del plaer de la derrota. Obnubilat
davant  la teva  cruesa, he implorat
als meus ancestres amb un crit
de redempció per  pecats no comesos.

De les espurnes d'aquell foc sorgiran
noves brases  que encendran,
                                              foc novell.

                                 Joan Vich