Immobilisme o impuls democràtic

Immobilisme o Impuls Democràtic

Hi ha una coincidència entre els analistes polítics que aquest país viu un moment històric sols comparable al que va viure durant la transició. també hi ha una pràctica unanimitat en  que la situació no s'arregla amb el canvi d'un rei per un altre. Efectivament la crisi política i Institucional es d'una magnitud, abast i profunditat que no n'hi ha prou amb un canvi de cares. Tot això cuit a foc lent per la crisi econòmica enmig de la qual les propostes escapçadores dels Governs contribueix  a fer molt difícil la situació de persones, famílies, empreses i Institucions públiques, fent trontollar les bases sobre les que se sustenta l'Estat del Benestar.

Ara seria doncs el moment de abordar una reforma de la Constitució instrument sacrosant que si be ha estat útil en aquest llarg període democràtic, dona signes evidents  de obsolència. Per a donar sortida per una banda a les aspiracions Nacionals de  Catalunya i per l'altre  a les del  País Basc. Per a modernitzar les estructures de l'Estat, incloent-hi  tanmateix  la qüestió de la Monarquia, promovent una millora substantiva de la  qualitat democràtica del país. Aquestes reformes haurien òbviament de ser aprovades en un referèndum.

Es inaplaçable  en aquest context reformista,  donar un impuls a la regeneració democràtica dels sistema de representació política, artefactes aquests, -els partits polítics tradicionals-, que acrediten un esgotament que elecció darrera elecció no fa més que agreujar-se, com a conseqüència d'una endogàmia malaltissa i un allunyament exponencial de la ciutadania.

El Rei Joan Carles tenia i te un nivell d'acceptació gràcies al seu paper en la transició i al pacte Constitucional ara en qüestió. No es així en la figura del Príncep, per la qual cosa el nou Monarca Felip VI no es consolidarà, si  es posa al servei com ha fet   fens ara l' Institució, dels poders econòmics que controlen els ressorts de l'Estat i que han posat de manifest una incapacitat absoluta d'adaptar-se i obrir-se als nous temps que estan bufant al llarg i ample del País.

 Amb canvis de formes, mes amables, de fotogalería o estètics, no n'hi ha prou per a sortir de la greu situació, de desprestigi Institucional, també de  l' institució Monàrquica i de manca de perspectives engrescadores per a molts sectors especialment  joves. Per tant ens trobem col·lectivament en una cruïlla, que segons la direcció que es segueixi, el País pot començar a remuntar o seguir costa avall per la pendent, amb conseqüències imprevisibles donada la magnitud i l'abast de la crisis.  Ara seria hora de ser valents, audaços, per abordar les transformacions necessàries que la situació ho requereix. les senyals que emeten els meandres del poder a Espanya i la seva expressió política la dreta del PP no son gens esperançadors.

Fent un salt  a la Comarca de l'Anoia,  territori en el que òbviament es reprodueixen les dificultats com a conseqüència dels dèficits abans apuntats, agreujats per les mancances, les insuficiències, l' inacció del Govern de la Generalitat de Convergència i Unió que pesen com una llosa que fan que la sortida de la situació que travessem sigui encara mes difícil, malgrat els esforços que des del territori s'estan fent

Pel que fa al nostre Partit, el PSC, tema que per raons òbvies m'ocupa i em reocupa  sembla que l'actual direcció nacional  no es dona per enterada, com si la cosa no anés per ells i  pretenent promoure en el proper Consell Nacional "retocs" en comptes del urgents canvis que el partit necessita. 

La situació ja difícil de la nostre organització a la Comarca, que descrivia en un article premonitori la setmana passada a LAVEU, que feia referència entre altres coses   l'episodi llastimós de l'elecció de la candidata del PSC a l'Alcaldia a Vilanova del Camí, la Noemi Trucharte, es veu ara al meu entendre, agreujada per l' imputació del Primer Secretari de l'Anoia Teo Romero, es fa peremptòria la necessitat  de que sigui capaç d'estar a l'alçada de la difícil situació del Partit, que el te a ell com a principal afectat i trist protagonista.

El PSC costa avall

El PSC costa avall

La davallada del PSC aquestes Eleccions europees confirma malauradament  la tendència a la baixa iniciada a l'any passat  a les del Parlament de Catalunya. El "nou PSC" del Pere Navarro i Antoni Balmon fa aigües pels quatre costats. La manca de lideratge, l'erràtic posicionament polític entorn al dret a decidir, la proposta Federal  assumida a contra  cor  pel PSOE i sense els suport necessari per prosperar, el vells mètodes autoritaris emprats per la direcció, no han fet mes que agreujar la crisi política i orgànica en la que està immersa la nostre l'organització. Reflexió política si, però canvis a la direcció també. Amb urgència.

A la Comarca de l'Anoia s'ha produït també una davallada amb la pèrdua del primer lloc obtingut en les anteriors a favor d'Esquerra Republicana, hem passat a ocupar el tercer lloc en nombre de vots. Hem perdut a tot arreu menys a Montbui i Vilanova. Aquí també,  reflexió però canvis urgents, especialment a Igualada. I es que el PSC-Anoia reprodueix mimèticament els pitjors vicis polítics i organitzatius de la nostre organització a nivell Nacional. Manca de democràcia interna, dèficits polítics, ètics i morals irreversibles que fa que no sigui avui ja un referent de l'esquerra a l'Anoia.

A Vilanova del Camí el PSC tot i que ha aguantat com a primera força política també a patit una davallada d'uns quatre-cents vots. Sorprèn en aquest escenari costa avall la manca d'anàlisis i l'alegria de l'executiva local. Cert és que cada contesa electoral te la seva pròpia dinàmica i per tan no es poden extrapolar a altres eleccions com s'ha afanyat a fer veus interessades. Però si que marquen tendències en intenció de vot.

No obstant, el sostre electoral del nostre Partit al municipi era i es el suficientment alt com perquè encara siguem la força més votada. El treball polític i la gestió a l'Ajuntament de tants anys, que han merescut fens avui  la confiança majoritària dels vilanovins, te encara  un pes important en aquest manteniment electoral, malgrat la davallada generalitzada arreu. L'altre baluard  al territori , Santa Margarida de Montbui on l'Alcalde es el primer secretari de l'Anoia te altres connotacions singulars que fa que no es pot equiparar amb Vilanova del Camí,  també ha tingut  una forta davallada.

A l'Anoia i molt especialment a Vilanova del Camí amb el frau democràtic de  les primàries s'ha perdut una oportunitat d'or per obrir el partit i començar a remuntar. Aquest es un exemple més de la mala praxis política instal·lada a casa nostre. El Partit a l'Anoia te tots els pitjor dèficits democràtics del PSC a Catalunya.

L'Alfredo Pérez Rubalcaba ha donat un exemple a seguir, que en l'àmbit de Catalunya i de l'Anoia haurien de seguir. No ho faran, no tenen l'alçada de mires ni el coratge suficient.

A Vilanova del Camí hem fet el relleu  generacional a l'Alcaldia en la persona de la Vanesa González, una persona jove preparada i amb empenta, que ha estat capaç de bastir les aliances necessàries per formar un govern municipal sòlid fins a final de mandat, aquestes capacitats acreditades, situen  al nostre municipi en les millors condicions per a co-liderar un canvi en el obsolet PSC que representen els actuals responsables de l'Anoia.

Hi ha esperana malgrat tot

Hi ha esperança malgrat tot.

Es fa avui mes necessària que mai una alternativa d'esquerres real forta, capaç, neta, lliure de corruptes i corrupteles, que retorni l'esperança, que ens digui que no tot està perdut, que la lluita continua, que un món mes just, igualitari, fraternal es possible. Que podem salvar encara el Planeta del creixement econòmic depredador que el destroça dia a dia. Que junts podem. Per això cal fer neteja, endreçar l'espai d'esquerres, trencar vells esquemes organitzatius que només son capaços de mirar-se el melic dels seu interessos, sacsejar els vells partits que s'han allunyat de la realitat, tornant-se autistes.

Es necessari formular plantejaments agosarats, audaços, valents,  treure'ns de sobre el sentiment de culpa que la cultura anglosaxona ens vol posar  damunt. Nosaltres no hem provocat la crisi, l'han promoguda ells des de la seva cobdícia infinita, de la set de guany a qualsevol preu. Cal donar la volta al fatalisme de que sols es possible aquest model econòmic per a sortir d'aquesta situació en la que ens han portat. Un model germànic imposat, al servei dels mercats i els bancs, per sobre de les necessitats de les persones, que destrueix l'Estat del Benestar.

Aquestes eleccions europees només posaran de manifest les misèries i febleses del sistema de representació democràtica europea actual. No val però, en aquestes circumstàncies adverses, el salt al buit que la demagògia xovinista i xenòfoba ens proposen. Cal lluitar des de Europa per una Europa diferent al servei de les persones, que aquestes eleccions ens haurien de portar, això no serà  possible amb l'entusiasme popular que ara aixequen.

Sols amb un ampli moviment de base, des de la base es podrà capgirar la situació. Als Partits d'esquerra, també al PSC s'estan aixecant veus reclamant la regeneració democràtica i la formulació d'un projecte el suficientment ampli i engrescador  lluny de sectarismes estèrils, que pugui aglutinar a homes i dones de nous sectors, ecologistes, pel dret a decidir, moviments socials, plataformes d'afectats i veïnals, que  ja existeixen i que només necessiten trobar el comú element denominador per agrupar-se entorn de propostes que facin avançar la nostre injusta societat vers a nous escenaris de llibertat, justícia i solidaritat. El camí està ple de dificultats, però val la pena recorre'l.

Recuperar els valors

Recuperar els vells valors de la llibertat, Igualtat i Fraternitat

 Recuperar els valors en el genuí sentit etimològic en una societat plena de contradiccions i conflictes en la que impera el campi qui pugui, es possible? o es un objectiu impossible?. Es una vella aspiració, que la lluita de l' humanitat per avançar cap a cotes més altes tant de benestar com de llibertat, en el material, impulsa gradualment encara que de forma gens lineal. Aquest combat exigeix dosis de generositat, heroisme, d'ambició i també perquè no d'egoisme  individual i  col·lectiu, que no necessàriament han d'esser excloents o contradictoris, si son capaços d'orientar-se en la mateixa direcció. Els avenços de l' humanitat s'han desenvolupat des de l'època dels primers grans descobriments, físics, geogràfics, mèdics etc, per impulsos individuals i lluites col·lectives i fens aquí hem arribat.

Aquesta reflexió introductòria de ben  segur que innecessària es per arribar  al moment polític i social actual, en el que la societat europea en el seu conjunt es troba davant  d'unes Eleccions al Parlament europeu, que son ens agradi o no transcendentals. M'estalvio enumerar tot i sabut i repetit fens la sacietat i sempre menystingut o infravalorat o incomprès, el que Europa arriba a condicionar la vida diària dels ciutadans dels 27 països membres.

Votar o no votar "this is a question", i en fer-ho a qui? i ho planteja d'aquesta  manera oberta un militant amb mes de trenta-cinc anys de pertinença al mateix partit, el PSC. Un militant que creu fermament en els valors socials, culturals i morals que l'esquerra sempre he defensat i que he  tractat d'aplicar en la meva activitat pública. La pregunta la formulo  en uns moments en el meu partit de tota la vida  representa aquests ideals tant malament, que ni tan sols els aplica dins la pròpia organització i  que està dilapidant l'actiu polític que sempre ha representat, i que per tant es cada cop menys rellevant en la defensa dels drets nacionals del nostre país i del mateix Estat del Benestar que ha costat anys i moltes vides edificar, fan que la situació sigui  mes que desconcertant.

Davant de la disjuntiva que hi ha  molta gent  pensa que es troba,  moltes altres malauradament  ni tant sols s'ho han plantegen. I aquesta es la gran feblesa que des de la seva existència arrosseguen les Eleccions europees. Malgrat tots les insuficiències que Europa no acaba de superar,  crec sincerament que cal anar a votar, fa una dies no pensava així, però ara estic convençut com mai  que es una necessitat exercir aquest dret que ens dona la democràcia i votar.

Cal votar  l'esquerra, perquè es l'única manera de frenar als qui no creuen amb Europa i volen enderrocar-la amb propostes demagògiques i clarament xenòfobes i per altre  frenar els que  volen desmantellar l'Estat de benestar  que es en definitiva a on la cruel dreta europea ens està conduït.  Es no ho nego un anàlisis no tant partidista, però si interessat. Actualment tot  sentir-me gens  vinculat a la direcció del meu Partit, que es obvi que està dilapidant l'organització practicant una endogàmia autista que fa perdre al nostre Partit sensibilitat social i contacte amb la realitat allunyant-lo de l'electorat, cal votar. En vot molt crític si, fins i tot una mica resignat.

 Per un motiu de resistència davant la dreta que prioritza les polítiques d'equilibri pressupostari, el rescat als bancs i el retorn del deute, per damunt de les necessitats de les persones, crec que son  els socialistes europeus els que estan millors posicionats per a fer-hi front en millors condicions als decisius reptes que estan sobre la taula i que han de decidir les polítiques dels pròxims anys en tots els àmbits de la nostre vida, claus per la continuïtat mateixa d'aquest gran projecte que es Europa.

De l'Amor

De l'amor

de l'amor, del meu amor, dels meus amors em queda quelcom dins meu que m'enalteix, m'empenyi que no em fa tocar de peus a terra en ocasions, que mai podré explicar, però que sempre, sempre m'acompanyarà. . .. .

A l'Europa escèptica

A l'Europa Escèptica d'Antuvi

 

Europa que està present en la nostre vida quotidiana, que condiciona tan decisivament les nostres vides, els ciutadans la percebent encara amb tanta llunyania, com  fredor. No es però, que en tots aquests anys la política comunitària hagi fet el suficient per apropar el projecte europeu, el vell somni de l'Europa unida als ciutadans. Un projecte més necessari que mai, unes eleccions les del 25 de maig més importants que mai, però que malauradament no mouen passions entre la ciutadania. La participació en el procés electoral serà el termòmetre de la temperatura del sentiment europeu en  aquests moments de desconcert davant la situació econòmica.

Tots els governs i especialment els nostres han fet servir Europa com a coartada de les polítiques de desmantellament de l'estat de benestar i això ha produït enuig envers l'Unió. Avui el projecte europeu es percebut per aquest motiu per amplis sectors de la població, més com el problema que no com la solució.

A Catalunya les eleccions europees amb una situació política amb predomini absolut del debat sobiranista sens dubte seran utilitzades com un test, oblidant el seu veritable significat, un tret a l'aire en definitiva i un flac favor al sentiment europeu entre nosaltres. L' independentisme s'oblida massa sovint  tot i ser molt important, que  aquestes eleccions son quelcom mes que el dret a decidir pura i simplement. En elles es dirimeix les polítiques d'austeritat a ultrança que tan mal han fet a 'Estat de benestar. Aquest debat es un dels veritables eixos, al costat d'una opció ferma per l'Unió política i l'aprofundiment democràtic  sobre els que pivotaria la recuperació del projecte europeu.

Però en aquest pronunciament cap partit, per les renuncies que han acumulat en els darrers anys, te la suficient credibilitat per abanderar-lo. Ni el propi Partit del govern a casa nostre s'escapa d'aquest corrent, que com un riu arrastra el debat a Catalunya i probablement la cita electoral  serà un pas mes vers el viacrucis la davallada electoral que inevitablement sembla condemnat. Els Partits nacionals catalans obliden que en aquestes eleccions les opcions dels partits estatals son els que ofereixen més opcions. Per tant no crec que tinguin tot i la davallada tant mals resultats. tots a "patir" doncs.

Als socialistes com a consol d'aquest panorama certament desolador sempre ens queda el vot resignat de la resignació

El PSC un club privat

EL PSC a  Vilanova del Camí un club privat, molt familiar.

Es públic i notòria la divisió interna a l'agrupació local del PSC, des de la confecció de les llistes municipals a les Eleccions del Maig 2011, aquesta es la causa i cap altre. Per superar aquesta situació no desitjada, que s'ha allargat tots aquest anys, s'han fet diversos intents d'apropar posicions sense resultats positius. Davant les Eleccions del maig de l'any vinent, el grup municipal va plantejar la proposta que criem era la millor fórmula de superar aquesta situació. Es tractava de subscriure un pacte entre tots els  sectors enfrontats, que passava per la convocatòria de unes eleccions primàries obertes a la població, amb el compromís acordat a acceptar els resultats fossin els que fossin. Obrir el partit de bat a bat perquè entrés saba i aire nou, superant vells esquemes i situacions enquistades.

Amb aquesta convocatòria posàvem en mans dels nostres votants la solució dels conflicte. Aquesta iniciativa tenia moltes virtuts: per una banda permetia la participació dels militants, dels nostres votants tradicionals, d'aquells que ens havien votat i ara no ho feien i també obrint-nos a sectors nous que no ens havien votat mai.  Donava una nova imatge d'un Partit obert a la ciutadania, transparent i participatiu en uns moments de gran descrèdit de la política i podía fer possible mitjançant l'acceptació compartida del pacte suturar velles  ferides obertes en el si de l'agrupació local a Vilanova del camí.

Lluny del que era la millor sortida, els sector de l'executiva local amb al complicitat expesa de l'executiva de l'Anoia ha optat per la pitjor solució. Negar el dret a la  participació democràtica als veïns i veïnes de Vilanova del Camí, a les eleccions primàries del PSC com s`ha fet en altres poblacions i per tant considerar-los ciutadans i ciutadanes de segona categoría. No es podia fer pitjor. Han tingut que fet trampes en el cens de militants de Vilanova del Camí, han tingut que corrompre la democràcia per tal de que la candidata oficial designada d'antuvi per la direcció, tingués garantida la elecció. Al mateix temps s'ha negat l'entrada a persones que podien considerar contràries aquesta candidata. Amb aquesta indigne operació, que avergonyeix a qualsevol demòcrata,  s'ha entregat l'agrupació local de Vilanova del Camí a  quatre famílies de membres de l'executiva local que ells sols  sumen 20 militants( la candidata ha ingressat 9 familiars directes de cop). Deu n'hi do!

Aquesta es una visió patrimonial, exclusivista i excloent del PSC del municipi, l'han convertit en un club privat, això sí molt familiar, a les antípodes  del partit obert que proclama el PSC oficial a Catalunya. La manca de coratge polític, la manca d'escrúpols democràtics, de sentit ètic i finalment la cobdícia personal ha portat aquesta lamentable situació política.

Algú des de fora pot pensar com des de la responsabilitat mes alta del PSC a l'Anoia s'ha pogut permetre aquest frau monumental. El mes greu  es però,  que aquesta ha estat una pràctica habitual en determinats àmbits de l'organització a la comarca, que ara també finalment s'ha implementat a Vilanova del Camí.